16/8/13

Ara fa 2 anys

Ara fa dos anys iniciava aquest blog amb aquestes paraules:

No es considerava pas un turista; ell era un viatger. La diferència consisteix, en part, en el temps, explicava ell. Mentre que el turista cuita en general a retornar a casa seva al cap d'uns mesos o d'unes setmanes, el viatger, que no pertany pas més a un indret que al següent, es mou amb lentitud, durant anys, d'un cap a l'altre de la terra.
                                                                                    Paul Bowles (El cel protector)


A l'inici d'un viatge que desconec on em durà, aprendre a fer cervesa, comprendre el procés i deixar-me anar per la intuició, aquell sisè sentit sovint tant oblidat.

Comencem amb una màquina de 20 litres, insuficient per comercialitzar però suficient per experimentar, aixó sí ens permet controlar el procés de tal manera que si mai fem el salt a una producció artesanal (microcerveseria) podríem repetir la fòrmula escollida i assolir la mateixa cervesa.

Tinc molt clar el que vull: entendre el procés d'elaboració de la cervesa  i un cop trobada aquella recepta que m'agradi poder-la repetir. Aixó implica experimentar i estudiar i experimentar i estudiar.

Continuo el viatge i segueixo desconeixent on em durà, ara a més de la màquina de 20 Litres en tinc una altra de 50 l., i continuo experimentant i estudiant.

La única cosa que ha canviat és que ja no pretenc repetir aquella cervesa, és impossible, quan més artesanal és el procés d'elaboració menys control sobre el producte final, al cap i a la fi la qualitat del producte és el que realment importa, treballar conceptes i no receptes i seduir al consumidor amb el teu projecte, més que amb el teu producte només, engrescar-lo perquè viatgi amb tu cada cop que es prengui una DÈRIA, que aprengui amb tu, que creixem junts.

Viatger pel camí de la vida, aprenent de tot i mestre de res, sense por dels errors perquè d'ells se n'aprèn molt més que dels encerts.



10/8/13

La mesura de totes les coses

És la mar, la sal arrapada a la pell, les roques, el cel...
                                                                              ...és el cel, les roques que s'arrapen a la seva pell blava, la immensitat geològica de les muntanyes...


ÉS LA MAR...











SÓN LES MUNTANYES...









ÉS L'HOME...





ÉS LA MESURA DE TOTES LES COSES...
















És en contacte amb la natura, en contacte amb els homes que conviuen amb ella, que hom pren consciència de la mesura de les coses, que reconeix la seva forma, la seva posició vers les coses, vers la natura. I és aleshores que hi veig clar, i és aleshores que sé el que sóc: un estel fugaç a la nit eterna, o no, de l'Univers. 

No em calen grans coses per ser feliç.

La meva motxilla és lleugera i tan sols vull caminar, caminar i observar, observar i sentir, sentir-me viu, perquè jo sóc vida, i si la vida i els seus camins els podem compartir...
aleshores el creixement es multiplica i tot pren sentit...