...és el cel, les roques que s'arrapen a la seva pell blava, la immensitat geològica de les muntanyes...
ÉS LA MAR...
SÓN LES MUNTANYES...
ÉS L'HOME...
ÉS LA MESURA DE TOTES LES COSES...
És en contacte amb la natura, en contacte amb els homes que conviuen amb ella, que hom pren consciència de la mesura de les coses, que reconeix la seva forma, la seva posició vers les coses, vers la natura. I és aleshores que hi veig clar, i és aleshores que sé el que sóc: un estel fugaç a la nit eterna, o no, de l'Univers.
No em calen grans coses per ser feliç.
La meva motxilla és lleugera i tan sols vull caminar, caminar i observar, observar i sentir, sentir-me viu, perquè jo sóc vida, i si la vida i els seus camins els podem compartir...
aleshores el creixement es multiplica i tot pren sentit...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada