Ja fa un temps que intento reproduir en les cerveses que faig sentiments i paisatges concrets, perquè el paisatge no deixa de ser els sentiment que ens provoquen en un determinat moment un conjunt d'elements (vegetals, geològics, de llum, de climatologia, de colors, d'olors de sons i de textures, i d'altres...) i n'hi ha que ens queden a la memòria per qüestions difícils de definir.
El Catllaràs és un dels meus paisatges, dels que van amb mi a tot arreu, d'aquells paisatges d'infància i de joventut, és més enllà d'uns colors, d'unes olors, d'una música, d'una textura i d'un sabor, d'unes formes, d'uns arbres, d'unes herbes i d'unes roques, d'uns animals i d'unes persones...unes vivències personals, diferents, espaiades al llarg del temps, any rera any, el Catllaràs sóc jo mateix, o una part de mi mateix, i també un lligam, un fil invisible, unes arrels que em fixen amb el meu pare.
Tot té un temps de maduració, i ara per fi he trobat una cervesa que pot expressar un temps concret d'aquest paisatge, concretament la tardor, els gustos es fan més curts, com el dia, els colors exploten al bosc, com el carbònic a la boca, l'acidesa dona un punt refrescant com la pluja neteja el bosc, i queda un regust profund a la boca de l'ànima com d'arrels de faig...com el soroll de les esquelles dels marrans quan ha passat el ramat...
Algún dia, potser, tu també ho entendràs, i, potser, faràs com jo, miraràs aquest paisatge i sabràs que el teu pare en forma part, com el teu avi Miquel en forma part pel seu fill...i, aleshores, potser, connectaràs amb mi, i em reconeixeràs dins teu...